Els llacs més profunds del món.

Els llacs més profunds del món són els següents:

Llac Baikal:

El llac Baikal és el llac més profund del món amb 1.637 metres de profunditat. El llac Baikal és un dels llacs més antics del món ja que fa 30 milions d’anys que esta.

Conté 22 petites illes al centre i es revesteix d’aigua amb més dels 300 rius que acaben en ell.

El llac Baikal es troba a Rússia, Siberià.

Llac Tanganica:

Aquest llac te una mitjana de profunditat màxima de 1.470 i de mínima de 570. Aquest llac cobreix 32.900 m² de terreny i es troba a Tanzania, Congo.

Llac Caspi:

El llac caspi és el llac més gran del món però amb una profunditat 995 i 371.000 m² de terreny.

El mar Caspi és un llac amb molts recursos, com el petroli i el gas.

El riu Volga és el riu que aporta mes aigua al llac ja que aporta el 80% de la aigua.

Aquest són tres dels llacs més profunds del món.

Kelpies

Els éssers mitològics que viuen als llacs d’Escòcia són coneguts pel nom de Kelpies. Un d’aquests estranys éssers es va encapritxar d’un monjo al que intentava seduir de totes les maneres possibles. El sant baró, va aconseguir resistir els seus propòsits argumentant que primer tenia que aprendre a viure sota l’aigua. Com que això era impossible, la Kelpie va acabar per acomiadar-se d’aquest projecte amorós, no sense abans haver derramat abundants llàgrimes, que es transformaven en còdols de color verd gris, als quals escocesos donen el nom de “llàgrimes de sirenes”.

La dama del llac.

Moltes fades tenen sota del llac la seva llar, però la dama del llac en particular té una altra característica, que el llac és imaginari. En un clar del bosc, on decideix quedar-se, construeix la seva llar màgica, que es casi transparent, i la Dama, per a no ser vista ni detectada per  curiosos humans, crea una il·lusió òptica damunt l’herba. D’aquesta manera, ella i el seu regne, queden ocults, ja que l’ únic que es pot veure són els reflexos suaus d’un petit llac. La dama del llac més famosa és la que intervé en les cròniques Astúries, la qual va ser trobada per el mag Merlín en la font de Bareton (Bretanya), i al veure la seva bellesa va caure profundament enamorat d’ella. Tal punt que va arribar la seva devoció, que li va ensenyar tota la màgia que posseïa, els seus secrets i els encisos més poderosos, així doncs, ella es va convertir en la seva amant. Però el poder de la dama va créixer tant que va arribar a eclipsar al mestre. Això va ocasionar el seu allunyament durant moltíssim temps, fins que ell li va sol·licitar que sigues la guardiana de Excalibur a la espera del moment en que l’espassa hagués de ser utilitzada per la gloria de Bretanya. Quan Artur mortalment ferit va llençar l’espassa al llac, ella l’amaga, junt amb altres tres hades poderoses el condueixen a Avalon, l’illa Màgica. Allí és on el rei és atès i curat, i també on es creu que està encara a la espera del temps en que haurà de tornar a la Terra a governar el seu País. La dama ha sigut nombrada de moltes formes, Nimue, Vivianne i Co-Vianna. Aquestes deïtats eren molt importants i respectades per els antics, ja que observaven a través dels canvis terrestres que d’algun mode sempre intervenien les deesses aquàtiques, en la tornada del verd dels camps amb la pluja, les marees, en els quals encara a l’actualitat se lis fa ofrenes i cerimònies. 

La llegenda del llac de Lourdes

La llegenda diu que una vegada, on es troba el llac Lourdes, s’erigia una ciutat que els seus habitants eren tant malvats i perversos que Déu va decidir destruir-la i tragar-se tots els habitants, però va acceptar fer una excepció amb una família que s’havia comportat de manera piadosa i caritativa. La tarda que va precedir la destrucció de la ciutat, un enviat de Déu es va presentar al cap de família i li va dir: “Aquesta ciutat serà destruïda per el Senyor, agafa la teva dona i els teus fills i vés-te’n lluny d’aquí! Però no oblidis una cosa: sigui el que sigui el que sentiu, no us torneu enrere a mirar el que passa.” La família va abandonar la ciutat, però tot just havien sortit dels seus límits van sentir uns espantosos sorolls rere d’ells. L’home es va tapar el cap, i els va obligar a caminar més de presa repetint-los que no es giressin cap enrere. Però la seva dona, amb el més petit dels seus fills en braços, presa de la curiositat i volent saber amb absoluta certesa el que succeïa, es va girar i de sobte, es va convertir en una estàtua de pedra. Des d’ aquell dia, algunes tardes de novembre, caçadors i pescadors ressagats a la riba del llac, afirmen escoltar el repic de les campanes submergides commemorant l’aniversari del càstig. A la riba de la carretera de Poueyferré, en el límit comunal entre Lourdes i Bartrès, existeix un gran bloc de pedra anomenat “la Peira Crabèra”, inclinat en la direcció del llac, del que la llegenda assegura que es tracta de la dona que havia sigut petrificada quan fugia de la ciutat.   

La llegenda de les fades del llac de Lanós.

Diuen que la reina de les fades d’aquest llac sol sortir cada dia al vespre del fons de les aigües per contemplar els seus vasts dominis. Tracta  d’una fada molt poderosa que viu a la ciutat de Lanós, situada al fons del llac, al costat de les altres hades d’extraordinària bellesa. Els seus dominis abracen tots els llacs compresos des del Canigó fins la serra del Cadí. Tots els habitants dels pobles propers al llac saben que es molt perillós que algun home s’apropi a les aigües ja que, en cas de quedar adormit, aquest seria atret per les fades que, sense dubtar, se l’emportarien al fins del gran llac del qual ja no podria retornar mai més. Això succeeix només en certes dates, quan les fades celebren grans festes i orgies al seu gran palau i a pesar del soroll de la música i de les seves cançons, són capaces de percebre la presència d’un home que s’apropa a la riba del llac.

El monstre del llac Ness.

Desde fa 1500 anys que existeix la llegenda d'un drac que viu al llac negre, el monstre del llac Ness. Diuen que el monster devorava els incautes que s'apropaven massa. Aquest llac té 56 km2 de superfície i una profunditat de 240m. Cap altre animal ha sigut mai objecte de tants avistaments, tantes fotografies indesxifrables, tantes expedicions científiques etc. Se'l va assignar un nombre científic Nessiteros Rhombopteryx. Moltes fotografies són fraus, però hi ha algunes bastant famoses, i la resta no són determinants per a identificar res. Destaca l’expedició patrocinada per la prestigiosa National Geography Society, dirigida el 1970 pel Dr. Robert Ballard. Va ser l’expedició més important que ha intentat desvetllar el misteri. No van reparar en despeses: càmeres subaquàtiques, sónar, escàners... En 1991 Stewart Campbell va estudiar totes les dades disponibles sobre el llac Ness i va arribar a la conclusió que no hi ha raó per a creure que existeix res anormal al llac. 

Caiac d'eslàlom

(http://www.canoeicf.com/icf/Aboutoursport/Canoe-Slalom/teaserImgBinary/102.jpg)

És una modalitat olímpica es competeix individualment (k1), consisteix en baixar un riu o torrent superant els obstacles fen zig-zag(velocitat mínima del riu 2 km).

Llacs Covadonga.

Llacs de Covadonga.

Els llacs formen part del parc de Covadonga i del parc nacional dels Picos d’Europa.

Són uns llacs d’origen glacial, que són l’Enol, la Ercina i el Brical que només s’omple quan es produeixen els desglaçaments de les muntanyes.

Llac Enol.

És el primer llac que et trobes al arribar i el més gran. Es troba a una altura de 1000 metres aproximadament. És un llac amb 80.000m² amb uns 24 metres de profunditat, 750 metres de llargada i 415 de amplada. El llac guarda en el seu interior la verga de Covadonga.

Llac Ercina.

El llac Ercina es troba a prop de el llac Enol, a 38 metres més alt que ell, és un llac que no té més de 2 metres de profunditat, en les èpoques més dures d’hivern te una fina capa de gel.

Es troba a 1100 metres d’altura.

Informació llac Enol: http://www.llanes.as/guia/pnc/pnc09.htm

Informació llac Ercina: http://www.llanes.as/guia/pnc/pnc10.htm

Caiac de pista

(http://t3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcTUiBBA9cGVIAId2PKlws8dVCmhxKF_gIHNp9w4hENUMJOZJJjl )

És una modalitat olímpica, en la que es competeix individualment(k1) o per parelles (k2);consisteix en posar-se tots en línia i recorre una distancia en el mínim temps possible. S’acostuma a fer en llacs, i rius tranquils però també en llacs artificials.

Els llacs i l'art

Els llacs apareixen en multitud d’obres pictòriques de molts autors al llarg de la historia ja sigui com a eix central del quadre o fent companyia a personatges més importants.

També apareixen com o són centre d’atenció en el món de la música, ja sigui inspirant als autors clássics com a autors més moderns. Els llacs prenen molta importancia en aquella música de inspiració a la natura com la música de relaxació.

En el món de la dansa també ha tingut acte de presencia. Una de les obres més representatives es El llac dels cignes.

“Lago” va ser la última pintura, un genial i inconclús “cant de cigne” d’Isaac Levitan, un pintor rus va néixer en el que avui és Lituània, Veritable innovador del paisatge rus, que, en obres com aquesta, fuig del fred realisme heretat de l’Escola del Barbizon i Experimenta ja amb influències purament impressionistes.

Zones dels llacs

El temps de vida de les llacunes, varia des d'unes poques setmanes, mesos, fins a diversos anys. En els llacs es poden localitzar diferents zones, entre elles tenim:

Zona Litoral: Formada per vegetals i animals grans presents a la vora.

Zona Limnètica: Formada per aigua superficials on predominen el fito i zooplàncton.

Zona Profunda: On només es troben animals, no hi ha vegetals, ja que a ella no arriben els rajos solars.

Tipus de llacs

Tectònics: Són els llacs que omplen les depressions originaries per falles i plegaments. Són llacs formats per un moviment del sòl que impedeix el lliure curs d’un riu.

De barrera: Es formen quan les morrenes glacials o altres matèries, com colades volcàniques o despreniments de terres, taponen les valls i permeten l’acumulació de les aigües i impedeixen el seu desguàs.

Glaceres: Les glaceres excaven àmplies conques al polir el llit de roca i redistribuir els materials arrencats. Un llac glacial es forma quan les aigües ocupen el buit erosionat per les masses glaceres.

De cràter: Es poden donar després de l'explosió del cràter d'un volcà, el qual forma una caldera volcànica o un enfonsament circular que pot ser inundat després de l'extinció formant un llac. Si el cràter no té fissures i està format per materials d'escassaporositat, pot convertir-se en un llac permanent si rep suficient aigua de la pluja.

Endorreics: Els llacs de conques endorreiques són depressions en l'escorça terrestre que no tenen sortida cap al mar. Contenen aigües generalment alguna cosa salades, a causa de la progressiva concentració de sals per efecte de l'evaporació.
Pelàgics: Els llacs pelàgics no són més que vestigis d'anticsmars que van quedar envoltats de terres.

Característiques d'un llac

Els llacs són formes del paisatge que depenen de la regió en què apareixen i que, sovint, tenen una flora i fauna molt important. Si ocupen grans extensions de terreny és defineixen com mars interiors.

Els llacs poden ser alimentats per un o més rius anomenats immissari. Per la seva banda, el riu per un desguassa se lo crida emissari. Si no té emissari, llavors tant al llac com a la seva conca se li reconeixen amb el terme endorreic, Els llacs no solen ser estructures estables i per això tendeixen a desaparèixer. Generalment reben alimentació d’aigua de les precipitacions, deus o afluents.

A les regions àrides, on les precipitacions són insignificants i l’evaporació intensa, el nivell d’aigua del llacs varia segons les estacions i aquests arriben a assecar-se durant llargs períodes de temps.

Els llacs poden formar-se a qualsevol altitud i estan distribuïts per tot el món, encara que més de la meitat d’ells se situen al Canadà. Són nombrosos en latituds altes, especialment si a més es tracta de zones de muntanya subjectes a la influència de les glaceres.

Els llacs

En la major part de la bibliografia tradicional es defineix un llac com “una gran massa permanent d'aigua dipositada en fondalades del terreny, amb comunicació al mar o sense ella” o bé com “una important massa d'aigua en repòs dolç o salada”.
Però a més, un llac és un sistema complex d'interrelació de paràmetres i variables físiques i humanes.
Un llac és un mitjà ben definit per una topografia, pels fluxos hídrics que a ell van a parar, per uns intercanvis tèrmics i químics entre les seves diferents capes d'aigua, per les seves comunitats vegetals i animals específics i per constituir, en definitiva, un ecosistema molt ric i fràgil.

La forma d'un llac ve definida pel seu volum, la seva profunditat mitjana i màxima, la seva superfície, la longitud de les seves riberes i el perímetre de la seva àrea d'influència. Aquests paràmetres varien considerablement i estan condicionats per l'origen de la depressió topogràfica que alberga les aigües, les condicions climàtiques (pluges i sequeres en particular) i pels impactes que l'home introdueix en el sistema, com l'extracció de les seves aigües en el regadiu. A causa d'aquest impacte humà el llac reflecteix també la naturalesa i situació de la seva conca: la pressió demogràfica, les activitats agrícoles i industrials, etc., influeix en la naturalesa de les aigües que van a parar al després d'escórrer-se per un territori més o menys ampli carregant-se de substàncies en dissolució o suspensió. La protecció de les seves aigües és inseparable del seu estat de salut; l'estat de les seves aigües denuncia el comportament de l'home enfront de la Naturalesa.
La ciència que estudia els llacs és la Limnologia; en l'actualitat aquesta ciència solament analitza els factors fisiogràfics, sinó també els físics, químics, biològics i ecològics; a més d'estudiar l'origen, la forma i la distribució geogràfica de les depressions per on corre o roman estancada l'aigua en la superfície continental, així com les propietats físiques i químiques d'aquesta aigua i els organismes que en ella viuen, coordina tots aquests coneixements servint-se d'altres ciències per donar-los nova identitat.