La llegenda diu que una vegada, on es troba el llac Lourdes, s’erigia una ciutat que els seus habitants eren tant malvats i perversos que Déu va decidir destruir-la i tragar-se tots els habitants, però va acceptar fer una excepció amb una família que s’havia comportat de manera piadosa i caritativa. La tarda que va precedir la destrucció de la ciutat, un enviat de Déu es va presentar al cap de família i li va dir: “Aquesta ciutat serà destruïda per el Senyor, agafa la teva dona i els teus fills i vés-te’n lluny d’aquí! Però no oblidis una cosa: sigui el que sigui el que sentiu, no us torneu enrere a mirar el que passa.” La família va abandonar la ciutat, però tot just havien sortit dels seus límits van sentir uns espantosos sorolls rere d’ells. L’home es va tapar el cap, i els va obligar a caminar més de presa repetint-los que no es giressin cap enrere. Però la seva dona, amb el més petit dels seus fills en braços, presa de la curiositat i volent saber amb absoluta certesa el que succeïa, es va girar i de sobte, es va convertir en una estàtua de pedra. Des d’ aquell dia, algunes tardes de novembre, caçadors i pescadors ressagats a la riba del llac, afirmen escoltar el repic de les campanes submergides commemorant l’aniversari del càstig. A la riba de la carretera de Poueyferré, en el límit comunal entre Lourdes i Bartrès, existeix un gran bloc de pedra anomenat “la Peira Crabèra”, inclinat en la direcció del llac, del que la llegenda assegura que es tracta de la dona que havia sigut petrificada quan fugia de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada